Abandonats
Existeix un col·lectiu d’artistes deixat de la mà de Déu, abandonat, marginat, com si fossin empestats. Són els escriptors que resten a l’anonimat. Mai no se’ls ha donat una oportunitat. I en tenen dret. I tenen dret a guanyar-se la vida amb la seva obra. La majoria ni tan sols ha publicat cap llibre. Les editorials els rebutgen. Què succeeix? Que escriuen malament? No importa gaire. Els escriptors famosos escriuen bé? Tampoc no importa gaire. Quin criteri seguim per decidir-ho? Conec persones que detesten els escriptors famosos i de renom. Diuen que la manera d’escriure no els agrada, que els seus llibres són pesats i avorrits, i tants i tants arguments que, en definitiva, es refereixen al fet que no es tracta d’escriure bé, sinó d’agradar. I què agrada a la gent? Aquest és el quid de la qüestió. Per què un llibre té èxit i un altre no en té gens? Misteris de la vida. Per què un escriptor es fa famós i un altre que escriu millor resta a l’anonimat? Més misteris. No us preocupeu, solucionarem els misteris.
Analitzem-ho. Quina casualitat, que quan un autor salta a la fama amb un llibre, darrere té un recolzament increïble de publicitat, de màrqueting, un entrellaçat de circumstàncies a nivell de mitjans de comunicació (ràdio, televisió, premsa, rètols immensos als aparadors de les llibreries, i no oblidem els comentaris de la gent), els quals proporcionen a l’obra una venda segura de milions d’exemplars. Si us plau, que superficial i infantil!! No té mèrit.
Manipular les persones com si fossin xais és gairebé un delicte. Si la història és bona, i està ben escrita, el nostre criteri és prou bo. Si ens bombardegen contínuament amb la cantarella que tal llibre és genial, meravellós, el millor que s’hagi escrit i que s’escriurà mai, aleshores, per cansament, per efecte piconadora acabarem cedint a la suggestió, a la idea falsa, estúpida i absurda que pel fet que tothom ho digui, és veritat, tenen raó. Estem molt equivocats. Així anem. Com que només els interessa que destaquin els quatre que ells volen, els altres escriptors ja estan bé a l’anonimat, i que es morin de fàstic i de fam. També tenen dret a la vida.
És un injustícia que cal esmenar. Sabem que la cultura avui en dia està molt malament, que la gent no valoren les obres interessants, que no tenen temps d’agafar un llibre i començar-lo... Potser no els han esperonat, no els han incitat. Tret que siguis un analfabet, tothom és capaç de llegir lletres, paraules, frases... Però sabem anar més enllà? Sabem entendre el que estem llegint? Veiem el missatge que ens donen? Sabem interpretar la intenció de l’autor? Som capaços de copsar l’ànima de l’escriptor? Perquè l’autor sempre posa un bocí d’ànima a les seves obres. Captar-ho no és tan fàcil. No en tenim la culpa, no ens han ensenyat a llegir, a l’escola això no s’aprèn. I com s’aprèn? Ens podríem passar tota una vida sense aconseguir-ho. Però no desespereu. És en la lectura dels escriptors anònims on trobareu l’ànima, l’essència de la literatura de debò. I no pas en la majoria dels escriptors famosos encarcarats, els quals si no em demostren el contrari, només escriuen amb un llenguatge fred i maquinal, sense sentiments, i ens van enviant missatges subliminals per manipular-nos.
Ajudem els escriptors anònims que no han tingut mai una oportunitat, llegim les seves obres, farcides de sentiment. Exigim a les llibreries els llibres d’escriptors de la comarca, que encara que no s’exposin als aparadors, són tan bons com els que s’hi exposen, en tot cas això ho decidirem nosaltres, no l’editorial o el llibreter. Tothom coneix algú que escriu. Donem-li doncs un cop de mà, ajudem-lo, interessem-nos per la seva obra, demanem-li que ens la deixi llegir, critiquem-lo si convé, però mai, mai, el rebutgem, no el marginem, no el deixem de banda, no l’abandonem.
Us agradaria que us abandonessin? Us ompliria de plaer que us deixessin despullats i desemparats a mercè de les inclemències del temps, moribunds, assedegats i famolencs? Oi que us faria una gràcia infinita que no pararíeu de riure durant tota la vida?
Aleshores, per què som tan cruels?
Orland Monguillot
