Reportatge:
Camil·la Pérez i Salvà, ceramista
Poemes:
EN SILENCI…
L'ESTEL I L'ESTRELLA DE MAR
L'ESTEL I L'ESTRELLA DE MAR
LA MEVA TERRA
LLUNA PLENA
CATALUNYA
LA UNIÓ FA LA FORÇA
DIADA DE CATALUNYA
CANTO AMB FORÇA A LA VERGE DE MONTSERRAT
________________________________________________________
Camil·la Pérez i Salvà, ceramista
Inicia els estudis de ceràmica a l’escola Massana, l’any 1970. L’any 1975 es gradua en Arts i Oficis Artístics a l’especialitat de ceràmica. Ha fet cursos monogràfics de diferents tècniques, d’engalba, serigrafia...
Inicialment combina la docència amb l’activitat creativa. L’any 1978 comença a donar classes de ceràmica al Vendrell, posteriorment el centre es convertirà en l’Escola Municipal d’Art Apel·les Fenosa. També ha donat classes al seu propi taller, per a nens, i cursos per a mestres “Plàstica a l’escola”, promoguts per l’ICE (Universitat Rovira i Virgili). És a partir de l’any 1989 que es dedica amb exclusivitat a l’activitat creativa. Ha exposat per Espanya i també a França des del 1975 fins a l’actualitat.
La seva activitat intensa de creació ha donat uns fruits:
El 1r premi de ceràmica artística a Argentona, el 1990.
El 1r premi al concurs de ceràmica de Móra la Nova , 1990.
El 2n premi de ceràmica al concurs de Martorell, 1991.
Va ser seleccionada per formar part de la mostra ARDHARA 92, mostra d’artistes de l’Alt, Baix Penedès i Garraf.
El 1992 és seleccionada a la Biennale Internationale
El 1995 forma part de l’exposició d’artistes Penedès del segle XIX.
Cal remarcar una de les seves experimentacions més apreciades: incrustar en el fang tendre petits fragments ja cuits i esmaltats, que hi queden adherits, incorporats de manera inseparable i permanent.
Destaquen les sèries “Intimitats” (1992), “Ares, eines i peces treballades” (1994), “Habitacles”, piques i picons amb tapa (1994), “Paisatges íntims”, i “Piques, pòsits i erosions” (2005).
A part de l’activitat pròpiament creativa, el juny del 2003 obre un espai dedicat a la ceràmica, on a part de comercialitzar la seva obra, exposa ceràmica d’altres artistes, és a dir, un espai amb una doble funció: divulgadora de la ceràmica contemporània i comercial. Intenta exposar obres d’estils i tècniques molt diferents, amb la finalitat de donar una visió al més àmplia possible del que es pot fer en el món de la ceràmica.
Des de l’any 2000 forma part de la comissió que organitza les activitats que porta a terme l’Ajuntament del Vendrell, es tracta del projecte “El Vendrell la Ceràmica.
Se sent molt orgullosa d’aquesta activitat, ja que en el seu origen va ser-ne la impulsora, i després dels anys i amb l’esforç de tots els que hi col·laboren, ha donat fruits com la I , II, III, IV i V Biennals de Ceràmica del Vendrell, les dues últimes internacionals, cinc Fires de Ceràmica, l’última internacional, i moltes altres activitats com exposicions, conferències... activitats que van donant molt de prestigi al Vendrell i el converteixen en un referent en el món de la ceràmica.
La ceràmica forma part essencial de la vida de Camil·la Pérez i Salvà i la seva obra és un fruit d’aquesta vida.
 |
| Els llibres, contenidors |
 |
| Qui no té feina, el gat pentina |
_____________________________________________
En silenci…
En silenci la meva calma es desploma,
creant de cendra enormes dunes,
el foc ardent que ja no crema,
i m’emmalalteix la passió perduda.
Costa de plasmar unes paraules
que un cor innocent xiuxiueja,
feliços moments d’un conte de fades
embolcallant l’ambient amb tendresa.
Necessito esperançada la teva ajuda,
encara que fingeixo i alhora em menteixo,
em manca el poder i estic temuda,
sent la teva presencia el meu únic antídot.
Vine, queda’t i adora sense egoisme,
les meves pors aconseguiràs silenciar,
junts il·luminarem l’abisme
i demostrarem què és estimar.
Aura Bucur
???????????????????????????????????????????????
L'ESTEL I L'ESTRELLA DE MAR
Fa molts i molts segles, una petita estrella de mar,
amb la força de les ones a les roques va anar a parar.
Estava espantada de veure com el mar l’havia empès
i agafant-se fort a la roca pensava què podia fer.
Es sentia molt cansada i molt perduda també,
pensava que a casa seva ja no tornaria més.
Les roques en assabentar-se del seu lament i pesar
van preparar-li un llit d’algues i de bells coralls.
En anar passant les hores, poc a poc quedà adormida.
Però aparegué la LLuna i la despertà de seguida.
La Petita Estrella obrí els ulls i els alçà al firmament.
Va quedar meravellada del que va veure en aquell moment.
Va mirar la Lluna, les estrelles i els estels,
i va poder admirar la grandesa d’aquell firmament.
Enmig de tanta bellesa es va il·luminar una llum;
era un Estel brillant que preguntava des de lluny:
-“Què tens, Estrella bonica que tan trista i sola estàs?”
-“És que em sento perduda. Una tempesta m’ha emportat.
M’he quedat molt soleta i ningú tinc al meu costat”.
-“Dolça Estrelleta meva, et vindré a veure cada nit,
i faré que mai més sola et puguis sentir”.
Va anar passant el temps i l’amor els va arribar.
L’Estrelleta des de l’aigua i l’Estel des d’allà dalt,
es miraven cada nit sense poder-se trobar
i somiaven com un dia es podrien abraçar.
Un bon dia Déu pel cel va sortir a passejar.
Va veure l’Estel molt trist, i s’hi va acostar a preguntar:
-“Digue’m què et passa Estel, que tan decaigut estàs?”
-“És que estic enamorat Senyor, d’una Estrella de la mar”.
-“És per això que ja no brilles i tant apagat estàs?”
-“És que l’estimo molt, i mai la podré abraçar”.
I llavors Déu li digué:
-“Jo et puc ajudar”.
-“ És un amor impossible”- L’Estel li replicà.
-“Per a mi no és impossible, jo us vaig crear.
Pujaré la teva Estrella i al cel junts podreu estar”.
I en dir aquestes paraules, un raig de llum encegador
va arribar fins a l’Estrella i la va alçar amb amor.
Déu amb les seves mans, va donar-li escalfor.
I fins al cel va pujar-la per fer realitat l’amor.
Explica la història que en veure’s es van fondre en un petó.
Era tan pur i tendre que Déu els va beneir als dos.
Els digué:
-“ Tu seràs l’estrella errant que viatgi fins a Betlem
i digui als grans Mags on naixerà el Jesuset”.
I l’Estrella i l’Estel, units per l’amor, van anunciar pel món
que en naixia el Messies, fill de Nostre Senyor.
Manoli Gómez Almarcha
================================================
LA MEVA TERRA
Vull cantar a la meva terra,
a les valls, a les muntanyes,
les boniques raconades
vestides de primavera
i de tardor engalanades,
on l’esclat de la natura
ha adornat d’espletes gales.
Els paratges, els sembrats,
boscos, prats i llaurades,
omplir els ulls verd tapís
que escampa la serralada,
sentir al Puigsacalm, l’oblit ...
sota el cel a dalt el pic,
cara al vent mirant la plana.
Veure l’esbarzer florit,
al Llancés a trenc de l’alba,
escoltar els vents de la nit
que dansen a la collada
a ritme d’un so perdut
suspès al blau firmament
al compàs d’una sardana.
___________________________________________________________
_____________________________________________ __
CATALUNYA
___________________________ __________
LA UNIÓ FA LA FORÇA
____________________________________________________
_____________________________________
Vull cantar a la meva terra,
a les valls, a les muntanyes,
les boniques raconades
vestides de primavera
i de tardor engalanades,
on l’esclat de la natura
ha adornat d’espletes gales.
Els paratges, els sembrats,
boscos, prats i llaurades,
omplir els ulls verd tapís
que escampa la serralada,
sentir al Puigsacalm, l’oblit ...
sota el cel a dalt el pic,
cara al vent mirant la plana.
Veure l’esbarzer florit,
al Llancés a trenc de l’alba,
escoltar els vents de la nit
que dansen a la collada
a ritme d’un so perdut
suspès al blau firmament
al compàs d’una sardana.
Rosa Fluvià
___________________________________________________________
LLUNA PLENA
Lluna plena, que en el silenci de la nit
ets misteri que t’envolta d’incomparable bellesa,
quan et contemplo, lluna plena,
em quedo meravellada
de la teva transparència immaculada.
De tot el firmament estelat,
ets tu la reina, lluna plena,
vestida d’argent, tan resplendent,
que il·lumines la immensa foscor
de tot el firmament
que no té començament
ni tan sols acabament.
Lluna plena, de nit clara i serena,
solitària i enamorada de tot ésser vivent,
que convides els enamorats
enmig d’un parc,
a l’ombra de l’arbreda,
a estimar-se amb tendresa.
Lluna plena d’innata bellesa
que brilles sobre la mar
donant-li tonalitats de maragda i turquesa.
Lluna plena, de nit serena,
que quan el dia clareja, el silenci es trenca
i tu, lluna plena, t’amagues indiscreta,
i els somnis dels humans, de les fantasies desperta.
Comença un altre dia de sol radiant,
per uns ple d’angoixa,
i per altres de grandesa.
Lluna plena, seràs una altra nit
tan clara i serena?,
portaràs als humans somnis de reialesa?
Els somnis, somnis són,
insinua la lluna plena,
i quan l’alba apunta,
s’engoleix la lluna plena
i s’emporta el misteri
fins una altra nit de lluna plena.
Antònia Torrents
Aquesta terra tan nostra
que ens colpeja fort el pit
i que brilla com un astre
en la foscor de la nit.
Dintre tes entranyes guardes
la pols dels qui més he estimat
i dels que forjaren nostra història
amb honor i lleialtat.
Feu que en ella m’embolcallin,
perquè l’he estimada tant,
que el repòs no trobaria
si en fos d’ella distant.
Sobre neixin quatre roselles,
amb cinc espigues de blat,
que en siguin elles vermelles
i ell en sigui ben daurat.
Colors de nostra senyera
que portem en el nostre cor
i que fan que a Catalunya
la venerem amb amor.
Oh, Déu!, guardeu aquesta terra
i vetlleu-la en tot moment,
feu que l’amor floreixi en ella,
i sigueu amb ella clement.
Jaume Santó
Ja sona la gralla i creix l’embranzida
segons i tercers ja estan al seu lloc.
Tensió de muscles, coratge d’atletes,
ja pugen els quarts amb forta tensió.
Tot el poble vibra. Creix l’emoció.
Amunt! Que no s’hi val a mirar enrere!
Els més àgils grimpen per les esquenes
i claven peus nus sobre espatlles tenses.
Abraçada immensa. Braços i cors.
Amunt i amunt, que l’objectiu és noble
els més petits a dalt. Els forts a sota:
potser és aquest el món que tots volem.
El més petit de tots ja frega el cim.
En nom de tots aixeca la senyera
que voleia amb flames de sang i or.
No temeu. Aguanteu fort, que ja hi som.
Les veus es nuen amb sanglots de pàtria.
Les llàgrimes emboiren la visió.
Les gralles s’entusiasmen totes soles.
Els aplaudiments n’ofeguen el so.
Les forces flaquegen, però els cors vibren
la suor xopa camises i plors.
Amunt, minyons, que la unió fa la força.
Entre tots aixecarem un gran poble
entre tots bastirem un món nou.
Ricard Cabré
____________________________________________________
DIADA DE CATALUNYA
En arribar cada any aquesta diada
que als catalans els cors fa bategar,
oh!, quin neguit, quanta enyorança,
esperant que ens podrem agermanar.
Aquesta festa és per tots assenyalada
i la celebra tot el poble català,
ja que ens recorda un temps passat
de quan tan malmesa la varen deixar.
Catalunya és gran i en té noblesa
amb tadicions que no es poden esborrar,
i es defensa amb gran valentia
perquè en som gent forta i aferrats.
Hem de fer que la gent s’adoni
que l’amor que tots hem escampat
és el paradís que gaudeix Catalunya
estimant-se i tenint gran conformitat.
Aquest dia que el poble tant espera,
recordant un temps abans passat
quan tots lluitaren per nostres drets
i varen ser fusellats per militars.
D’això els catalans en tenim record
que mai la història podrà esborrar,
ja que en perdre els nostres pares
nostres ulls ploren de tanta maltat.
Catalans, lluitem amb força i valentia,
no us deixeu per ningú ser governats,
aquí tenim nostres arrels clavades,
i fins a la mort aquí hem d’estar.
Jacint Tomàs
CANTO AMB FORÇA A LA VERGE DE MONTSERRAT
Benvinguts a la muntanya,
benvinguts, bons catalans,
benvinguts a la muntanya,
muntanya de Montserrat.
Quan visitis la verge
per favor li demanaràs
un petó i una forta abraçada
d’aquest pobre català
que l’estima de tot cor
i a pesar dels seus defectes
sempre ha estat un bon cristià,
que l’estima de veritat,
que per la seva malaltia
fins allà no pot arribar.
Llanço les meves pregàries al vent
amb tota la força, amb tota la veu
que Déu m’ha donat
per veure si els meus precs
fins a tu poden arribar,
fins a la muntanya sagrada,
fins al teu pedestal
per demanar perdó
per tots els meus pecats,
t’ho demano de veritat,
tant sols sóc un pobre home
que quan escota el virolai
el cor se li accelera
i sempre acaba plorant.
Tu que tot ho veus
des del teu alt mirar,
vetlla per aquests pobles,
aquests pobles catalans.
Tu que tens el privilegi
de viure en aquest bonic altar,
que quan aixeques les mans
els estels pots acariciar,
acompanyada
per les blanques plomes
que per allà solen volar
contentes i privilegiades
per poder-te acompanyar.
Manel Córdoba
