Antoni Gaudí
Salvador Espriu
Carles Sabater
_______________________________________________________________
PERSONATGES ENTRANYABLES. L’AU FÈNIX
PER ÀNGELS ARGUIÑARENA
Antoni Gaudí
Gaudí és una de les figures més representatives de la Renaixença. Contemplarla Sagrada FamíliaLa Pedrera , etc, a diari quedant-se bocabadats, traient fum de les màquines fotogràfiques i encisant-se de cap a peus amb l’arquitectura gaudiana.
Qualsevol comentari que pugui fer modestament sobre el mestre nascut a Reus el 25 de juny de 1852 restaria insignificant davant la magnificència del Parc Güell, de la grandiositat de la Sagrada Família
La vida de Gaudí està embolcallada de cert misteri de bell antuvi ja que encara que són nombrosos els documents que asseveren que va veure la llum a Reus, alguns personatges argumenten que va néixer a Riudoms.
Les vivències respecte a la infantesa resten envoltades de boira, però diferents experts coincideixen a asseverar que la malaltia va acompanyar-lo de ben petit a través de febres reumàtiques.
L’ensenyament primari el desenvolupà a la ciutat de Reus. L’any 1869 es trasllada a Barcelona on inicia els estudis d’arquitectura el 1873. El 14 de juny de 1877 Antoni Gaudí acaba la carrera d’arquitectura després de molts esforços, dificultats i assignatures conflictives.
Gaudí freqüentava el taller de l’artesà Eudald Puntí, al carrer de la Cendra , a Barcelona. Puntí era especialista en la fosa de ferro, fusteria, vidriera i indústries artístiques de tota mena. Al taller de Puntí es podria haver produït la primera coneixença entre Gaudí i Eusebi Güell a propòsit d’una vitrina dissenyada per Gaudí que cridà l’atenció de Güell i en va voler conèixer l’autor. L’amistat es prolongà tota la vida.
Als tallers Puntí es dissenyarien els models de guix i els motlles per als fanals de tres i sis braços col·locats el 1879 a la Plaça Reial.
L’any 1879 Gaudí s’havia fet soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i participà en una sortida a Granollers on estudià la restauració de l’església de Sant Esteve. La seva passió per l’arquitectura no tenia límits. Participà en molts projectes.
En finalitzar la carrera l’any 1877 havia obert despatx prop de la Plaça Sant
L’any 1882 col·laborà amb Joan Martorell en diversos encàrrecs.
El novembre de 1883 Gaudí va començar a encarregar-se de les obres de la Sagrada Família.
A l’edat de 31 anys, al jove arquitecte se li obren les portes del cel amb una empresa de tal envergadura. Encara que els primers temps foren difícils per desavinences tècniques amb d’altres col·legues i pels pocs recursos econòmics.
 |
| Casa Vicenç (Barcelona) |
Aquell 1883 és l’any de la consagració per a Gaudí no solament per estrenar-se en el que seria la seva obra més emblemàtica, sinó per començar el projecte de la casa Vicens. S’havia inspirat en les plantes i flors que havia vist al mateix solar, situat en un carreró estret que unia el carrer Gran de Gràcia amb el límit del municipi veí de sant Gervasi.
L’any següent signarà el primer document oficial com a arquitecte de la Sagrada Família.
L’any 1885 fou un any terrible per a la ciutat de Barcelona en veure’s atacada per l’epidèmia del còlera. Moriren 1.318 persones. Gaudí decidí d’aixoplugar-se a Sant Feliu de Codines, a casa de Francesc Ullar on dissenyà la taula del menjador.
En l’extensa i preciosa obra de d’Antoni Gaudí es destaca la seva religiositat inculcada per l’època, però són molt més importants els seus ideals patriòtics, cooperativistes i la seva marcada sensibilitat pels conflictes
intel·lectuals i humans que la seva obra recull intensament.
El Gaudí místic està ple de força i de passió
vertadera projectant-se en l’empatia vers les
situacions i els problemes de l’entorn per tal
d’assumir les contradiccions que la cultura i la societat del seu temps presentaven.
Antoni Gaudí era un romàntic i una persona força sensible. Admirava profundament la poesia de Verdaguer i havia quedat impactat pels versos de Canigó. L’obra de Jacint Verdaguer seria sovint font d’inspiració per a l’arquitecte.
Aquell 1885 acollint-se al dret constitucional de petició, Jacint Verdaguer presentà a Madrid a Alfons XII “ Memorial de greuges”, primer text del catalanisme polític, redactat bàsicament per Valentí Almirall i signat unitàriament pels catalanistes de totes les tendències.
A la finca Güell la bellesa inundava camins i racons essent motiu de suggestió per al poeta Jacint Verdaguer. Pins, oms, alzines, etc, perfilaven la inspiració dels artistes. Una font amb un banc en semicercle, un canó d’aigua en forma de drac de ferro forjat i un pedestal que sostenia el bust d’Hèrcules. L’aigua en escolar-se formava les quatre barres. Evocava el càntic de l’Atlàntida de Verdaguer.
Gràcies a Eusebi Güell, els dos grans artistes de la Renaixença , Verdaguer i Gaudí fusionaven l’art de la poesia i el de l’arquitectura per embolcallar de vida el jardí de la propietat amb l’imponent drac Ladon d’ulls flamejants representat a la porta.
 |
| El Capricho (Santander) |
En aquells temps també rep l’encàrrec “El Capricho” de Comillas on l’arquitecte desplegarà la seva palesa genialitat.
L’encís fantàstic i irreal de tots els seus projectes, la utilització de formes constructives de tradició mediterrània i àrab, els acabats prodigiosos i acurats dels interiors de la casa Vicens, l’estil nazarí del sostre de mucarnes de l’habitació fumador, etc, denoten una ment única i irrepetible.
El Palau Güell del carrer Nou de la Rambla de Barcelona serà un edifici gairebé quadrat que s’aixeca damunt una planta baixa assentada en robustos pilars cilíndrics, al voltant d’un espai central a tota altura coronat per una volta de secció parabòlica amb obertures minúscules en forma d’estrella.
En aquells temps difícils per a Catalunya, no sé si mai han deixat de ser-ho o deixaran de ser-ho, el propietari de la llibreria del carrer Princesa, el Sr. Bocabella, era una de les poques persones que escrivien la correspondència privada íntegrament en català, i aquesta lleialtat a la llengua fascinava Antoni Gaudí, esdevindria un esperó per lligar-se al projecte de la Sagrada Família
El 19 de març de 1885 s’hi celebrà la primera missa.
seny i de la rauxa del poble català. Seny per dur a terme la
construcció, i rauxa per gosar somiar-ho. Ara només falta finalitzar-la,
espero que algun dia ho veurem. Davant la magnificència de la Sagrada Família
Gaudí havia construït un estudi sobre la casa del guarda per tal d’estar al peu del canó en les obres de la Sagrada Família. Les condicions de feina esdevindrien complicades per dibuixar els plànols en no haver-hi un enllumenat com cal.
 |
| Palau Güell (Barcelona) |
El juny de 1886 es presenten els plànols del Palau Güell al carrer Nou de la Rambla , serà símbol de la Renaixença. Ala Sagrada Família
El Palau Güell causarà un gran impacte i consagrarà Gaudí com a arquitecte avantguardista excepcional. L’obra és reproduïda i comentada a revistes de Barcelona, Madrid, París i Nova York. Evoca l’encís dels contes de fades i els somnis dels relats orientals per la riquesa i el desplegament d’enginy. Com tots els genis és incomprès per alguns companys
de professió de l’època que pretenen imposar
la racionalitat constructiva sotmetent la creació artística a les limitacions d’una construcció basada en materials tradicionals topant de ple amb l’arquitectura creadora, lliure, imaginativa i fantasiosa de Gaudí.
 |
| Palau d'Astorga |
L’any 1887 dissenya el Palau episcopal d’Astorga i no serà fins al juny de l’any 1889 que s’hi posarà la primera pedra. La censura centralista de l’època emplena d’objeccions l’obra d’Astorga coartant-li a l’arquitecte la llibertat per fer i desfer al seu estil i esgotant-li la paciència.
Gaudí visità diverses vegades Astorga i sojornà a la residència del bisbe Grau. L’arquitecte fruïa mantenint diàlegs intensos amb el prelat sobre el significat de l’art en la litúrgia.
En l’obra d’Astorga va fer servir el granit blanc del Bierzo per als murs i les columnes. També usà les rajoles vidriades dels forns del poble de Jiménez de Jamuz que lluïen un bell color vermell fosc en els nervis de les
voltes ogivals quadripartides. Amb el
granit aixecà el pòrtic davant la porta principal amb enormes dovelles de pedra i forma guerxa. Gaudí va ocupar-se personalment de la col·locació de les dovelles amb l’ajut del segon mestre de l’obra, l’astorgà Pedro Luengo. Però esdevingué una tasca difícil ja que a l’hora de muntar el triple arc esbocat del pòrtic les dovelles caigueren dues vegades. Vingué la nit i començà a nevar i a bufar un gèlid vent. Intrèpids, Gaudí i Luengo referen els arcs amb les pròpies mans i en posar la darrera pedra ambdós emocionats i amb les mans sagnants pel dur treball es fongueren en una abraçada.
La formosa obra de Lleó havia de rematar-se amb àngels a l’entrada portadors de la creu, el bàcul i la mitra, però la mort inesperada del bisbe Grau l’any 1893 provocà problemes amb els canonges i Gaudí va presentar la dimissió.
L’any 1888 s’acaba la casa Vicens.
Es celebra l’Exposició Universal on es palesarà que Barcelona és una gran ciutat europea.
Als seus 36 anys d’edat Gaudí prefereix romandre solter i dedicar-se a tenir cura del pare ancià i la neboda òrfena. Els intents de diferents prometatges havien estat infructuosos durant els anys anteriors on segurament la timidesa de l’arquitecte tingué un pes decisiu.
L’abril d’aquell any Antoni Gaudí presentà a l’ajuntament de Barcelona una instància per reclamar els honoraris del projecte de reforma del Saló de Cent, increïblement mai no els cobrà!
Per aquells temps s’encetà la polèmica que la Sagrada Família
L’arquitecte de Reus coneix el pare Enric d’Ossó que li encarrega la continuació del col·legi teresià del carrer Ganduxer. L’edifici posseeix una gran sobrietat i ornaments de ferro forjat a la porta d’entrada i en els reixats de les finestres. Els merlets del terrat són de ceràmica roig obscur.
A partir d’aquest moment els temes provinents de l’arquitectura musulmana van deixant pas a les reinterpretacions lliures que Gaudí fa del gòtic. En qualsevol cas ell era feliç barrejant estils ja que els pinacles, les arqueries de la planta alta, els arcs diafragmàtics contrasten amb els murs de fàbrica mixta, ceràmica i gelosies que insisteixen a al·ludir l’estil mudèjar.
Resum de tota l’experiència arquitectònica de Gaudí és sens dubte la magnífica Sagrada Família en travessar fases i períodes diferents a mesura que madura i es perfila la personalitat arquitectònica del geni català. En una etapa inicial segueix e neogòtic de Villar per en acabat prendre un caire més personal i lliure donant lloc a una reflexió profunda sobre l’abast i les possibilitats del sistema gòtic en la seva etapa de reflexió crítica. Anys enrere ho foren les aproximacions gaudianes a l’estil bellament exòtic àrab i mudèjar.
L’any 1890 projecta l’estendard de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Reus. D’altres encàrrecs el mantenen ben enfeinat.
 |
| Casa de los Botines |
L’any 1891 es dedica a la Casa de los Botines, de nou el projecte és a Lleó. Es tracta d’una bonica construcció que evoca un castell, ocupa tota una illa de cases al cor de la ciutat, d’aspecte monumental i estil vagament gòtic. L’exterior és de pedra calcària amb coberta de pissarra. Algunes veus inexpertes estaven convençudes que la casa cauria i en conèixer els ridículs rumors Gaudí els digué que volia informes per escrit per emmarcar-los i penjar-los a les parets del vestíbul un cop enllestida l’obra.
Aquell mateix any viatja al Tànger per veure el terreny o hauria de costruir-se l’edifici de la nova Missió Catòlica.
L’arquitecte català hi posa molta il·lusió
però finalment l’empresa no tira endavant,
segurament per problemes econòmics que
s’especula que travessava el segon marquès de Comillas.
El 22 d’abril de 1892 mor Josep Maria Bocabella, i Gaudí encarrega un retrat del difunt.
A finals d’aquell any Torras i Bages publica La tradició catalana.
L’any 1893 s’acaba la cripta i l’absis de la Sagrada Família.
Per decorar l’absis de la Sagrada Família
L’any 1895 Gaudí fa un dejuni quaresmal esgotador. Els seus ajudants decideixen anar-lo a veure al domicili del carrer Diputació i el troben desvalgut al llit. Amb el cabell i la barba ros safranat, els ulls blaus impactants i les fines faccions evocava un màrtir embolcallat de misticisme. Solament l’assenyada intervenció de Torras i Bages aconseguí eixorivir l’estat de trànsit on s’havia catapultat l’arquitecte.
La feina de la Sagrada Família
L’any 1895 Gaudí signà per a Eusebi Güell el projecte dels Cellers Güell al Garraf. L’edificació finalitzà el 1897. es construí amb totxos i pedra de la zona. Francesc Berenguer treballà també en la direcció de l’obra.
Ramon Picó i Campanar, poeta mallorquí, va escriure un poema titulat Garraf amb música de Garcia Robles que s’estrenà al gran saló del palau Güell. D’estil un poc wagnerià, personalitzava les indrets de la bella costa.
Gaudí era feliç entre poetes i músics romàntics. Projectes i somnis emplenaven aquells anys.
El 1898 va rebre l’encàrrec de la Casa Calvetla C de Calvet, el xiprer símbol d’hospitalitat, la branca d’olivera de la pau i l’escut de Catalunya. Els ornaments són d’estil barroc. La tribuna Cellers Güell (Garraf)
estava decorada amb bolets i els corns de
l’abundància recolzats en bobines de teler,
damunt dels quals hi reposen dues tórtores amoroses. Una al·legoria del treball, la riquesa i l’amor. Al vestíbul interior pintà el lema dels Jocs Florals i expressió simbòlica de la Renaixença : “Fe, pàtria i amor”.
Amb donatius i paciència les obres de la Sagrada Família
Cofoi de l’obra, Gaudí comentava mostrant-ne el plànol que l’emplaçament es trobava al centre de la ciutat i del pla de Barcelona amb la mateixa distància del temple al mar i a la muntanya, a Sants i a Sant Andreu, i als rius Besòs i Llobregat.
Per a les solemnitats de Sant Josep i de la Sagrada Família
L’arquitecte impedí que es foragitessin els pobres i els captaires de l’entorn, i en una ocasió els dirigí un sermó perquè fossin caritatius entre ells i tinguessin consideració amb els que estiguessin malalts.
Per aquells dies els pintors cercaven inspiració vora el temple i fou Mir qui pintà “La catedral del pobres” farcit de color i llum que el catapultà vers la fama.
Gaudí era un perfeccionista que fruïa amb la feina ben feta. Era una bona persona que es preocupava per la salut dels seus operaris. L’amoïnava l’obesitat d’un treballador oficial escultor que estava desenvolupant obesitat mòrbida, i ell sempre li aconsellava que fes exercici, que caminés i no abusés dels àpats. Gaudí era un amant de les caminades.
En diverses ocasions els governants de l’època havien demanat a Antoni Gaudí que es dediqués a la política però ell ho refusava argumentant que treballava per Catalunya dins el seu camp, alçant el temple.
El 1899 la casa Calvet és declarada millor edifici de l’any, i l’any següent l’ajuntament de Barcelona li concedeix un premi.
 |
| Casa Bellesguard (Barcelona) |
El 1900 comencen les obres a la casa Bellesguard, i a l’idíl·lic Parc Güell.
Güell i Gaudí desitjarien reproduir l’àgora de Delfos a Gràcia. En un primer moment es volien urbanitzar els terrenys i dividir-los en seixanta parcel·les. Esgotadores jornades que començaven a trenc d’alba mantenien Gaudí i els seus operaris ocupats en el traçat ideal dels camins pendents replets de corbes. Les obres del Parc Güell es prolongarien del 1900 al 1914. la rajola de trencadís és el segell del parc. Les esplèndides escalinates d’accés al mercat emporxat, la font en forma de drac, els colors i la vida són presents arreu del Parc.
Els arcs parabòlics en els murs de suport dels viaductes, els formosos parterres, l’estructura del viaducte, solament poden ser obra d’un geni sense parió.
Els símbols i missatges de l’arquitectura gaudiana encara són motiu de dubtes i polèmiques avui dia. El famós drac que custodia les escales de l’entrada és drac o llangardaix? És el drac vençut per Apol·lo o un dels dracs de les festes xineses? Els entesos no es posen d’acord. Les interpretacions poden ser múltiples i cadascú diu la seva.
Un símbol és segur: la bandera de Catalunya que Gaudí va
situar al palau Güell i a Bellesguard. Gaudí estimava la
pàtria profundament.
Gaudí mai va sincerar-se públicament sobre el significat exacte de les seves magnificents creacions. La meravella de la seva obra deixava i deixa bocabadat a tothom.
El fet que un arquitecte tan famós i amb tant de talent no expliqués detalls o fos tan zelós de la seva intimitat ha esperonat els estudiosos de la seva obra i els seus acèrrims seguidors a interpretacions pintoresques i de tota mena. Personalment penso que Gaudí era un amant de la bellesa, de la natura i de la perfecció, i que en múltiples creacions plasmava l’amor per Catalunya i el sofriment pel tràgic destí de l’estimada pàtria.
La primera dècada del segle XX representa el moment culminant del seu treball i una nova arquitectura: el modernisme. Gaudí formà part d’aquest moviment però es va situar en molts casos en una posició reactiva i crítica. Amb el començament de segle l’obra i la figura gaudiana titlla sovint d’incomprensible i extravagant comença a valorar-se arreu. Els qui no el valoraven s’adonen que és un autèntic geni, una aportació genuïna que la cultura i l’art català fa a la cultura universal. Més enllà del cercle estricte d’incondicionals se’l respecta amb entusiasme.
Per aquella època es desenvolupa el catalanisme polític i aleshores es veneren les figures de la terra. Gaudí passa de la incomprensió a la valoració com a aportació insubstituïble del patrimoni artístic i arquitectònic contemporani. L’originalitat i la passió que la seva obra transmet traspassa fronteres, mentalitats i cultures del món sencer i és avui dia quan gents de tot el planeta visiten la Sagrada Família
L’octubre del 1906 va morir el pare de l’arquitecte als 93 anys.
La casa Milà (la Pedrera ) el mantindrà enfeinat durant aquells temps i un parell d’anys abans de la mort paterna començarà la reforma de la casa Batlló.
 |
| Edificis modernistes |
 |
| Parc Güell |
L’11 de setembre del 1924 va ser detingut amb violència i amb insults per parlar en català. Un acte de coratge digne d’un gran catalanista.
La feina sembla no acabar-se mai. Els projectes i treballs són tothora presents en el seu camí fins que l’any 1926 el 7 de juny un tràgic destí es burla d’ell i és víctima d’un desafortunat accident en ser atropellat per un tramvia quan a les sis de la tarda era a punt de creuar la Gran Viala Santa Creu.
El divendres 11 estigué de cos present a la capella ardent i es permeté l’entrada al públic.
L’endemà es formà el seguici que dirigia el cotxe funerari cap al temple. Quan la carrossa arribà al carrer del Carme els cantaires de l’Orfeó Català entonaven emotius salms penitencials de David. No hi havia bandes de música ni marxes fúnebres, només veus humanes. En enfilar la Rambla tothom s’uní als cantors, deuria ser quelcom de bellament impressionant, digne del mestre de l’arquitectura. Catalunya acabava de perdre una peça clau. La gent del poble l’estimava tenint-lo com a figura sagrada per representar la bondat, l’empatia amb Déu, l’amor a la pàtria, al poble i a l’estimada llengua catalana.
El seguici tombà pel carrer Ferran per entrar a la plaça Sant Jaume. Començarien a sonar les campanes de la catedral quan el cotxe mortuori arribava a la porta de Santa Eulàlia de la seu. Una corrua de gent, en acabar la missa major i les cerimònies de la catedral, seguien la marxa cap al portal de l’Àngel cap a la bonica Plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. La gernació plorava la mort d’aquell patriota exemplar, d’un artista irrepetible. La nació en ple expressava el dol per la mort d’un poeta als 74 anys d’edat.
En arribar a la Sagrada Família
 |
| Sagrada Família |
Però segons relata una estranya llegenda del barri de la Sagrada Famíliala Sagrada Família amoïnat pel seu desenvolupament. Es disfressava per tal que ningú el reconegués. El pastor que l’emparava li donà a conèixer una fórmula ancestral de la seva nissaga: les herbes maltra, que atorgaven la vida eterna, i efectivament, Gaudí no morí mai, i cada dia que transcorria es rejovenia un poc més. Segons algunes religioses que freqüenten la Sagrada Família
 |
| La Pedrera |
""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""
Salvador Espriu
Salvador Espriu i Castelló neix a Sta. Coloma de Farners el 10 de juliol de 1913. Quan només compta dos anys, la família es trasllada a Barcelona a causa de la feina de notari del pare.
En Salvador és un nen entremaliat que es nega a dormir per tal de passar-se les hores corrent i jugant.
Mantenen forts vincles amb Arenys de Mar on resideix la resta de la família i on solen estiuejar.
La vida tranquil•la dels Espriu es veié capgirada de forma cruel a principis dels anys 20 quan els cinc germans agafen alhora xarampió i queden sense defenses. A l’edat de 9 anys, en Salvador pateix un empiema que el conduirà a les portes de la mort. Triga tres anys a vèncer completament la malaltia i com a seqüela d’una delicada operació li quedarà un enorme esvoranc a la caixa toràcica. La seva germaneta M. Isabel ha anat incovant una corea i desgraciadament mor a l’edat de 7 anys l’any 1924.
Un parell d’anys més tard, en Francesc, el germà gran, als 14 anys cau al port d’Arenys, se li produeix una fístula, després de l’operació la recuperació es complica a propòsit d’algunes negligències en les cures, en Francesc sofreix una forta infecció fallint en poc temps. Salvador Espriu queda fortament traumatitzat per la mort dels dos germans i tal vegada d’aquí prové la seva obsessió per aquest tema en múltiples poemes. A més, la pròpia malaltia li ha marcat la vida convertint-lo en un nen delicat.
Destaca per les seves aptituds intel•lectuals, amb una memòria excel•lent. Esmerça hores i més hores en lectures de tota mena. Devora el Quixot, l’Antic Testament, la Història Universal de G. Ocken de 46 volums, etc... Es converteix en un nen prodigi formant part de les tertúlies domèstiques amb la seva gran erudició.
L’any 1929 a l’edat de 15 anys a través d’una vocació literària precoç publica el seu primer llibre Israel. L’obra mostra un extens coneixement de les Sagrades Escriptures en tractar-se d’un noi tan jove i està estructurada seguint la progressió mística de l’arbre sefiròtic de la Càbala.
L’octubre de l’any 1930, Salvador Espriu comença els estudis de Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona on estableix una estreta amistat amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
Aquell mateix any escriu El Dr. Rip que veurà la llum l’any següent. La crítica el subratlla complaguda com a la nova jove promesa de la literatura catalana pel seu caire innovador.
L’Espriu universitari és un jove rialler i simpàtic amb gran carisma per captivar els amics. És el centre d’atenció a les tertúlies literàries de la universitat. Els col•legues li professen gran respecte per les dues obres publicades fins aleshores.
La diada de Sant Jordi del 1932 veu la llum la tercera creació literària de l’autor. Laia, una dona esquerpa, enigmàtica que conrea amors i desventures. La crítica la titlla de moralment malsana i li retreu que estigui tenyida de barbarismes, i ell sensible a aquest fet, es sent ferit i la reedita dos anys després degudament corregida.
L’any 1933 viu una experiència inoblidable en fer un creuer de 48 dies per la Mediterrània. La descoberta d’Egipte, la contemplació de la vall de Josafat, Creta, les illes de l’Egeu, l’encís de Grècia, etc, seduiran Salvador i els companys de travessia acostant-los als clàssics. En aquest emocionant viatge es gestarà la inspiració de l’embrió futur d’alguns dels seus poemes més famosos.
L’any 1934 publica Aspectes. Dotze narracions ordenades seguint la dialèctica platònica. Els personatges i els ambients esdevenen expressament grotescos i esperpèntics. La crítica l’acusa de macabre i tètric. Tal vegada no acaben de voler entendre l’estil irònic inspirat en quelcom que l’aclapara. Li reconeixen, no obstant, innegables valors, temperament autèntic d’escriptor.
Era curiós observar com Salvador Espriu no simpatitzava gens ni mica amb la poesia serena i elegant de Carles Riba.
Guanyarà el seu primer premi literari l’any 1934, el guardó de la Generalitat de Catalunya en els Jocs Florals de l’Ateneu Arenyenc amb la narració en prosa poètica de Els Avets que està ambientada a Viladrau, l’indret on Salvador es va recuperar a la infantesa de la seva malaltia i el pare hi va adquirir una finca de bellesa poètica, farcida d’avets, àlbers, fruiters i una deu inesgotable. En aquell magnífic jardí la seva mare hi havia plantat gran varietat de rosers. Sempre que Espriu esmenta roses i jardins es refereix a Viladrau. Salvador albergava a Viladrau una vida retirada i fruïa d’excursions. Coneixia totes les fonts de les contrades i havia pujat al Matagalls diverses vegades quedant enamorat de la panoràmica d’aquelles formoses terres.
L’any 1935 publica Miratge a Citerea amb dibuixos d’Emili Grau Sala. L’obra evidencia que és capaç de dominar qualsevol estil literari. Destaquen les passions subtils i el tarannà amable de l’època. La crítica li dóna el vist-i-plau. Aquell any 1935 crea Ariadna al laberint grotesc, un recull de 28 contes que són una metàfora del propi laberint de la vida al centre del qual es troba la Mort, sovint amb matisos de caricatura, personatges grotescos, titelles ridículs, situacions inversemblants que no deixen de criticar el seu entorn sovint a través d’una genialitat única. És sorprenent que la crítica ignorés tal publicació.
L’estiu d’aquell mateix any, Salvador Espriu assoleix la llicenciatura en Dret i l’any següent la d’Història Antiga.
L’esclat de l’odiosa guerra civil l’any 1936 li estronca la vida i l’emplena de tenebres com a tots els catalans.
Malgrat l’horror de les bombes i les injustes matances l’escriptor prossegueix l’activitat literària. És digna de ser lloada l’acció empresa pel poeta l’any 1937 conjuntament amb d’altres companys destinats com ell mateix als arxius de l’Auditoria de Guerra on es decideixen a fer desaparèixer expedients de persones condemnades a mort.
És en aquella dissortada època quan Espriu crea Fedra, una extensa narració on a través del mite clàssic de l’amor d’una dona pel seu fillastre, l’escriptor s’evadeix d’una crua realitat que l’afeixuga.
Publica Letizia i altres proses on inclou Fedra i Petites proses blanques l’any 1937.
El magnífic paisatge de Viladrau i el jardí de la finca familiar de Can Ganyota són font d’inspiració per brodar els dotze relats curts que es desenvolupen a Petites proses blanques entre una atmosfera de mort i destrucció que palesa el veritable estat d’ànim de l’autor per l’abominable situació que viu.
El 5 de gener de 1938 Bartomeu Rosselló-Pòrcel, l’amic íntim de Salvador
Espriu, mor de tuberculosi. Ambdós s’havien distanciat darrerament per diferències de caire polític però Salvador Espriu corre el seu llit de mort per presentar-li els seus respectes oblidant-se de les desavinences.
Espriu va patir de tot cor el traspàs del col•lega de tantes vetllades universitàries.
Desfoga les angoixes per la pèrdua de l’amic en alguns capítols de La Pluja on escriu amarat de tristor i desolació emotives paraules.
Per protegir-se del glaç de la guerra civil l’escriptor sojorna dins l’abric de la poesia. A recer de les belles arts crea versos emmurallats d’angoixa. Comen a obsessionar-se amb Déu, el més enllà, la resurrecció... Ha de publicar un llibre titulat Les hores però en un rampell n’estripa noranta poemes.
L’any 1939 Antigona evidencia la monstruositat que assetja Catalunya. La llegua, la poesia, la pàtria i el poble queden sepultats sota l’allau de la lúgubre, injusta, i horrorosa dictadura.
La salut delicada del pare obliga Salvador a tenir cura del despatx notarial.
La família es veu en la penosa necessitat de vendre’s la Finca de Viladrau.
L’abril del 1940 mor el pare del poeta i aquest ha de carregar a les espatlles el pes de mantenir la mare i els germans. S’han de traslladar d’habitatge, Salvador Espriu comença a treballar amb un notari esquerp i insensible que durant vint anys li amarga la vida.
Per altra banda, Salvador Espriu posseeix ànima d’artista i per a un poeta esdevé un crim haver-se de passar les hores enclaustrat en una feina que no li agrada. El destí sembla burlar-se de les seves aspiracions i en comptes de convertir-se en un escriptor de renom s’ha metamorfosat en un estrany passant de notaria. Malgrat la seva dissort mai perd l’educació i el tarannà amable.
A la universitat no s’obliden d’ell, i l’antic catedràtic d’història li ofereix de col•laborar en la Iniciació a la Història Universal, publicada l’any 1943.
La vocació literària és més profunda que l’abisme on cauen submergides les il•lusions de l’escriptor. Decideix dedicar la vida als mots, al català, a la poesia que li corre per les venes amb més ardència que la pròpia sang. És conscient que molts literats han renegat de la llengua per poder subsistir dins la ferotge dictadura, que el futur del català és un miratge i que els riscos de conrear-lo són devastadors. Tot i així, Salvador Espriu, valent i patriòtic com pocs, no és capaç d’abandonar la llengua mare, la parla que li ha donat la vida i la riquesa d’esperit.
En aquella funesta època d’enganys i misèries qui gosava ser-li fidel a la llengua signava amb sang la renúncia al reconeixement públic en el món de les lletres. Es submergeix en cos i ànima en el conreu de la poesia convençut de trampejar amb més facilitat la fastigosa censura franquista.
Per altra banda la sacrificada feina a la notaria no li deixa temps ni repòs psicològic per dedicar-se a les narracions.
Moltes nits d’insomni dóna vida als poemes que en el futur nosaltres estimarem.
Hom pensa que Espriu es casà amb les lletres i que per aquest motiu als seus quaranta anys encara resta solter. A les preguntes dels tafaners ironitza: “Encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho”.
L’any 1946 publica el primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera. És del domini públic que Sinera reflecteix el nom d’Arenys a l’inrevés. L’obra consta de trenta poemes on la nostàlgia cerca el temps perdut entre l’onatge de la vida familiar de l’autor. La negra barca es converteix en una metàfora colpidora dels somnis robats pels botxins que condemnen Catalunya i l’estimada llengua.
Per fer prevaldre l’idioma entre tanta incultura i hostilitat, Espriu escriu l’any 1948 l’obra de teatre Primera Història d’Esther, amb un llenguatge precís i ple de riquesa, amb un ventall de variacions dialectals, mots llatins i hebraics. Un experiment d’alquímia verbal gratament acollit pels entesos de l’època.
A la casa pairal de l’autor es representa un espectacle de titelles per donar llum a l’obra. Espriu es desfoga construint un paral•lelisme entre el sofriment experimentat pel poble jueu en ser perseguit per la tirania persa i l’estimada Catalunya assassinada i violada pels sàtirs feixistes.
Primera Història d’Esther és molt ben acceptada pels cercles de cultura catalana que sobreviuen a la inquisició dictatorial.
Quelcom d’incompatible i incomprensible hi ha entre els intel•lectes de Carles Riba i Salvador Espriu perquè un dia Riba assisteix al Liceu Francès a una lectura de l’obra que recita el propi Espriu i mostra un emfàtic desinterès per tal de continuar la seva dinàmica vers l’obra espriuana. En el futur la relació millorarà.
Tristament la vida literària catalana dels anys 40 ha de restar a la clandestinitat. Espriu rep a casa grups d’estudiants i ofereix algunes xerrades sobre Rosselló-Pòrcel dintre de la xarxa de classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans.
Col•labora amb diverses revistes que publiquen material seu. El 1948 actua de president del premi Rosselló-Pòrcel de poesia, forma part del jurat Premi Joanot Martorell per a novel•la inèdita en català.
L’any 1949 s’edita Les cançons d’Ariadna. Són trenta poemes plens de sentiments i misèries.
El 7 d’agost de 1950 falleix la mare del poeta als 71 anys d’edat. Espriu es sent morir amb ella ja que l’estimava i l’admirava profundament. Hi havia un vincle entre ambdós d’una solidesa palpable.
Entre el 1952 i el 1955 crea quatre llibres de poesia: Les Hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminat i el mur (1954) i Final de laberint (1955). Juntament amb Cementiri de Sinera formen el Cicle de la mort on sura el jo més íntim del poeta, la mort, l’amor, l’adéu als somnis, etc.
Amant de la mitologia sovint plasma mons tenebrosos, l’Hades, perills i aventures d’éssers enigmàtics, criatures diabòliques.
La meditació sobre la mort encalça els versos del poeta cada vegada amb més força. Hi reflexiona racionalment posant-nos la pell de gallina. És la seva teràpia privada per perdre la basarda a la dama negra. Cal viure l’instant, les situacions senzilles, i a un temps establir un fort compromís amb la terra, el país que l’ha vist néixer.
El caminat i en mur, en el poema inspiradíssim Assaig de càntic en el temple, Espriu aconsegueix fer-nos plorar, aflorar el sentiment més intens de pàtria a través de cada un dels bells mots que componen el càntic. Reconeix honestament les febleses del poble i clama al cel per fugir-ne, però a la fi admet que ell també pateix els mateixos mals i que s’estima Catalunya encara que estigui farcida de defectes. És aquesta la prova més palesa d’amor: estimar per sobre de tot acceptant mancances i imperfeccions i assumint-las en el pròpi bagatge.
L’any 1955 li concedeixen “La Lletra d’Or” pel llibre Final de laberint.
El 1957 l’Agrupació Dramàtica de Barcelona estrena Primera Història d’Esther al Palau de la Música Catalana. Els espectadors que l’emplenen de gom a gom en surten emocionats.
El mateix any s’edita Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres proses. L’any següent Espriu participa a l’homenatge a Rosselló que es celebra a la Universitat de Barcelona per commemorar els vint anys del decés del malaurat poeta.
A finals dels anys 50 Espriu entra en una fase de compromís social i la seva poesia experimenta un tomb. La pell de brau n’és una prova evident, proclama la llibertat i la mútua comprensió entre els diferents pobles. Tothom sap què significa Sepharad i el poeta es mostra implacable en esmentar-ne les barrabassades. Versos de La pell de brau, publicada el 1960, correran de boca en boca començant a convertir-se en un símbol per a la resistència.
Josep Pla escriu l’any 1960 la biografia de Salvador Espriu en un dels seus Homenots.
Per fi el poeta després de vint anys a la notaria Gual pot deixar aquesta ocupació que tanta ingratitud i malestar li comporta. Gràcies al seu germà Josep treballarà als despatxos d’assessorament jurídic d’una mútua mèdica.
Aquesta feina li permet fruir de temps lliure.
L’any 1963 s’edita Obra Poètica, que engloba els seus llibres de poemes encapçalats per un extens pròleg de Joan Fuster. En aquest recull apareix per primera vegada Llibre de Sinera escrit uns anys abans. Deprimit pel seu fallit intent d’acostar-se a Sepharad dins La pell de brau, s’aixopluga encara més a Catalunya. Sinera l’apropa a la tendra infantesa on la innocència estava asseguda al llindar de casa esperant-lo contrastant amb el tràgic destí que entenebrirà Catalunya. No és d’estranyar que el poeta es capfiqui en la pàtria desfogant en els versos les seves angoixes.
Als anys seixanta el prestigi poètic de Salvador Espriu augmenta per moments i els intel•lectuals de l’època li guarden un gran respecte. Ocupa un lloc important en el llibre Poesia catalana del segle XX.
L’any 1965 es publica un recull de comtes seus amb el títol de Narracions i esdevé un èxit editorial encara que la vàlua més gran se li remarqui en el món de la poesia. Quan el seu nom apareix en els mitjans de comunicació sempre se’l lloa amb expressions de notable admiració com el gran poeta català o el poeta més important dels nostres temps venerat arreu.
Modestament Espriu assegura que solament és un aprenent literari.
La popularitat truca a la porta del poeta sorprenent-lo. La fama el transforma a través de la veu del poble en un mite símbol de les reivindicacions de Catalunya. El cantant Raimon i el director de teatre Ricard Salvat són els qui assoleixen popularitzar-lo entre el gran públic. El director de teatre escenifica diverses obres del literat. La que li dóna més renom a Espriu és Ronda de mort a Sinera, estrenada al Romea l’octubre del 1965.
L’obra té una bona acollida entre el públic que la segueix amb entusiasme. Es representa per d’altres teatres de Barcelona per viatjar en acabat cap a Madrid, París, Festival de teatre de Venècia, etc.
L’any 1967 veu la llum el disc enregistrat per Raimon de Cançons de la roda del temps. Però les lletres d’Espriu convertides en cançons per en Raimon que obtenen un èxit aclaparador en manifestacions i actes multitudinaris contra les injustícies de la cruenta dictadura són: Inici de càntic en el temple, Indesinenter i El meu poble i jo.
La gent del carrer s’omple d’esperança i força a través de la màgia de la música en simbiosi amb els genials versos d’Espriu, qui realment passa a ser salvador d’ànimes vexades pel dictadorassassí, al qual a part de podrir-se a l’infern, es veu que ens passarem l’eternitat esperant que la santa covardia el reconegui publicament CRIMINAL DE GUERRA tal com es mereix.
Espriu es pot sentir joiós i satisfet ja que el seu esforç de consagrar l’existència a salvar els mots, la llengua catalana, l’essència de la nació, esclata amb aires de benaurança. El compromís cívic cada dia és més gran esperonant-li l’ànsia de lluitar contra les injustícies socials.
La tardor del 1962 signa la carta de protesta contra les tortures de la policia als miners asturians detinguts al maig. És processat conjuntament amb els altres valents que signaren el document i l’obliguen a anar a Madrid a testificar davant l’instructor. Reconeix la signatura que li pertoca. La policia li intervé el telèfon (Són erudits fanàtics de la poesia. Quanta cultura!).
L’any 1964 li vulneren la correspondència. L’abominabla dictadura-inquisició no descansa mai. Què esperen trobar-li al sofert Salvador entre les cartes? Frases farcides de barbarismes? S’ha de lloar que els amoïni tant la sanitat lèxica del català!
Tradueixo la fitxa policial:
Observa bona conducta, pública i privada (Es veu que l’acompanyen al bany per cerciorar-se del que allà es manega), frueix de bon prestigi entre elements catalanistes (Som éssers humans, no elements de la taula periòdica). Sempre s’ha manifestat com catalanista progressista, atacant el règim. Gaudeix d’especial prestigi pel seu llibre La pell de brau on hi ha conceptes injuriosos contra el règim (Amén. Quin règim? Si n’estem farts!).
Espriu estigué present en molts actes clandestins de l’oposició de ressò popular com la “Caputxinada” del 1966 per constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona.
L’acte es desenvolupa al convent dels Caputxins de Sarrià. A les 6 de la tarda es presenta la policia i rodeja el convent suspenent-los la trobada i obligant-los a sortir. Una comissió formada per Jordi Rubió, Salvador Espriu, Antoni de Moragas i Antoni Tàpies parlen amb la policia a l’entrada del convent. La policia s’avé que marxin els convidats però reté els estudiants. Els convidats s’hi solidaritzen i tots plegats acorden quedar-se tancats al edifici. Les suposades forces de l’ordre no s’atreveixen a entrar perquè el Concordat entre Espanya i la Santa Seu declara inviolables els recintes religiosos. Comença un estat de setge. El comissari de policia renega desitjós de cremar-los a ells i a l’edifici.
A dintre s’organitzen vetllades literàries i musicals, xerrades polítiques, classes magistrals, etc.
Espriu enraona animadament amb els joves en les estones de lleure però d’un plegat comença a trobar-se malament i al cap d’unes hores resta aïllat en una cel•la del convent.
El setge s’allarga tot l’endemà dijous, dia 10, adquirint ressò a nivell estatal i internacional. Divendres 11, al matí, per ordre expressa del criminal de guerra, la policia irromp violentament en el convent i pren la filiació dels assembleistes. Els convidats, entre ells Espriu, malalt i embolicat amb una manta, són encabits de males maneres en furgonetes i traslladats als calabossos de Via Laietana. Allà els interroguen, no vull ni imaginar-me en quins termes, suposo que menys amables són qualsevol cosa! En el despatx on li endossen un tercer grau a Salvador i d’altres col•legues de cop sona la veu del poeta amb ira corregint-li al geni que escrivia a màquina les males maneres sintàctiques. Aquell vespre Salvador Espriu i Jordi Rubió són alliberats per motius de salut després que Espriu fos sancionat amb una multa de 100.000 pts.
Respecte als afers de Sarrià, Raimon ret homenatge al juny a París amb Inici de càntic al temple. Perfeccionista com era, Espriu continua millorant el domini de la llengua catalana allunyada dels barbarismes. El motiva la recerca d’un català modern, depurat, precís i expressiu. Corregeix i recorregeix els seus poemes i a cada reedició hi introdueix nombroses modificacions. Es complau a eliminar els mots excessivament cultes com llurs, quelcom, ensems, àdhuc... que havien estat tan usats durant el Noucentisme. Adapta les seves obres per tal que s’interrelacionin i es complementin com si d’inici haguessin estat creades amb la idea d’un projecte total. Les cançons d’Ariadna que de bell antuvi tenia 33 poemes arriba a sumar-ne 100 en l’edició publicada l’any 1981.
L’any 1968 Espriu, fidel al compromís social per lluitar contra les injustícies de la dictadura, signa diversos manifestos importants entre els quals destaca la denúncia de 1500 intel•lectuals contra les tortures. Publica Aproximació tal vegada el•lí ptica a l’art de Pla Narbona.
L’any 1969 ès nomenat President honorari de l’Associació Internacional de Defensa de les Llengües i Cultures Amenaçades. Ocupa aquest prestigiós càrrec durant molts anys.Conjuntament amb la majoria de poetes catalans l’any 1970 a Barcelona participa en un emblemàtic festival de poesia per demanar la llibertat i els drets de Catalunya.
L’obra de Salvador Espriu aconsegueix cada cop amb més força ressò internacional i és traduïda a l’anglès, francès, alemany, rus, portuguès,etc.
Proposat diverses vegades per al premi Nobel de literatura, sobta que no l’hi haguessin atorgat, però com sempre el càncer del franquisme existia i encara ronda fantasma en mà per tocar-nos allò que no sona als catalans.
Anys enrera es comentava la ingènua idea d’Espriu que Catalunya estigués dins Espanya. A mi em costa de creure llegint les seves obres sempre a punt de donar-ho tot per tal de combatre les injustícies. Tothora crític amb Sepharad. En qualsevol cas si Espriu fos viu avui dia i patís les males maneres, la supèrbia i les ànsies imperialistes provinents d’un lloc el nom del qual no vull evocar, segur que es convertiria en independentista, tret que fos masoquista, espero que no, amb tots els meus respectes per a ell i per a la seva memòria. Que ningú s’enfadi, però és que ha arribat el dia de dir PROU, PROU d’opressions i injustícies espanyolistes!
Setmana Santa apareix l’any 1971 i l’any següent és Premi de la Crítica. De nou s’obsessiona amb la mort i el destí de l’home.
L’any 1972 s’estrena la pel•lícula Laia, però a Espriu no li agrada gens ni mica i arriba a demanar que es retiri el seu nom dels crèdits. Mesos abans apareix una biografia del poeta escrita per M. Aurèlia Campmany.
Li concedeixen el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Dóna l’import a Òmnium Cultural per a l’ensenyament del català.
Solia regalar els llibres després d’haver-los llegit i entre els seus literats predilectes destacava Tolstoi, Dickens, Stendhal, etc.
S’havia arribat a empassar tractats sencers de medicina per tal de ser capaç de parlar-ne amb el seu germà metge. Acostumava a estudiar a diari el diccionari Fabra.
A partir dels 52 anys la salut es ressentí recordant-li que de petit havia larvat una tuberculosi disposada a minar-li l’organisme puntualment. Patia fortes migranyes i l’únic remei era jeure a la foscor. Havia sofert algunes crisis renals, diverses pulmonies i alguna angina de pit. El deseperava ser víctima de l’insomni.Acabà per no fer vida social. No acudia a les presentacions dels seus llibres i sovint demanava que no se l’importunés. Se’l titlla de misantrop. Com sempre bona part de la societatt demostra no tenir empatia i no entendre els qui estan malalts.Sovint és ridícul com algunes persones, per treure importància a un mal, corren a jurar que ells també ho pateixen o alguna persona propera i que no passa res, cal fer vida normal.
En privat, Salvador Espriu era un home molt sociable. Rebia petits grups a casa per llegir poesia o parlar de qualsevol tema si l’ocasió s’hi prestava. Enraonava apassionadament captivant els seus oients. Sovint semblava haver perdut la noció dels temps. Era palesa la seva gran erudició. Depenent de la química que establís amb els seus interlocutors podia convertir-se en un home que usava sarcasme, ironia o paciència infinita . Esmerçava hores en la correspondència. Es cartejava amb persones del món literari però també fruïa escrivint-se amb gent senzilla. La seva lletra menuda duia a tothom de corcoll.
Formes i paraules es publica el 1975 donant vida als bonics poemes inspirats en les escultures d’Apel•les Fenosa. Un dia de tardor de l’any 1976 mentre el país està immers en la recerca democràtica, Josep Tarradellas i Salvador Esoriu dinen plegats. Tarradellas desitja conèixer el poeta i la trobada es desenvolupa cordialmenet. El desembre d’aquell mateix any el literat apareix en un programa a T.V.E. L’entrevista conduïda per Soler Serrano és molt grata per a Espriu qui s’enorgulleix de parlar de la seva nació catalana deixant a més de quatre bocabadats. Ningú abans no havia tingut el coratge de pronunciar públicament uns mots de tal calibre. Als anys setanta la producció literària de Salvador Espriu minva. Potser a causa de la seva salut delicada. En qualsevol cas no és pas tan important la quantitat i s’agraeix força la qualitat. No em refereixo a l’excel•lent obra del poeta nascut a Santa Coloma de Farners, on la qualitat ha estat sempre present, sinó a d’altres casos on es valora exageradament la llarga trajectòria d’un autor com si treure llibres cada any o cada dos anys esdevingués una obligació com fabricar xurros encara que la qualitat brilli per la seva absència.
Espriu, a petició de Manuel Valls, escriu el llibre Per una vella i encerclada terra, combina prosa i poesia amb fragments musicats per Valls. Representa un rodamón que recorre els Països Catalans i n’evoca els trets més destacats. S’estrena l’obra l’any 1979. La coral Sant Jordi la interpreta al Palau de la Música. Ovidi Montllor recita els textos del rodamón.
L’any 1977 Núria Espert li havia demanat a Espriu una peça teatral basada en el personatge de Fedra. El literat crea Una altra Fedra, si us plau, que és estrenada l’any següent. Reescriu El Doctor Rip durant els anys 70 i veu la llum el 1979. L’agost del 1979 pateix un preinfart i ha de ser ingressat. L’any 1980 rep la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya i és nomenat Doctor Honoris Causa per les Universitats de Tolosa de Llenguadoc i de Barcelona. El mateix any l’anomenen fill adoptiu d’Arenys de Mar i l’any 1981, fill predilecte de Santa Coloma de Farners.
La Generalitat li demana que representi Catalunya en l’Encontre d’intel•lectuals catalans i castellans celerat a Sitges el desembre de 1981. Espriu no hi va potser per la delicada salut. Envia un comunicat que llegeix el pare Batllori.
L’any 1982 li concedeixen la medalla d’or de la Ciutat de Barcelona. L’estiu del 1982 refusa la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio. En aquest cas el savi és Espriu!
¿Li deurien tornar a intervenir el telèfon com anys enrera per tal de descobrir com i per què gosava rebutjar tal baluard?
El març del 1983 és l’únic literat català que s’entrevista amb el lendakari Carlos Garaikoetxea, en qualitat de poeta nacional. El mandatari basc visita Catalunya i la trobada transcorre afablement amb algunes personalitatts polítiques de l’època. L’anècdota està servida quan Espriu li escriu una dedicatòria en euskera al lendakari en un dels seus llibres. Garaikoetxea s’ha d’excusar i reconèixer que no sap basc. De la trobada brolla una agradable amistat que conreen a través de la correspondència.
De nou es proposa Espriu per al Premi Nobel. L’avalen diverses entitats acadèmiques, culturals, etc. Ell es mostra escèptic. Diu que no donaran el Nobel a un autor català perquè mai no l’han concedit a cap celebritat que no estigui avalada per un Estat.
Centra l’atenció en la prosa. L’any 1981 surt al mercat el llibre de relats Les roques i el mar, el blau. Predomina el món mitològic. Sinera i Lavínia són els paisatges que l’acompanyen en aquestes interessants narracions, Premi Ciutat de Barcelona. L’any 1982 el Teatre Lliure representa Primera Història d’Esther.
En complir 70 anys, Espriu frisa per acabar la seva obra en estar convençut que sols li queden 10 anys de vida intel•lectual. Alberga un munt de projectes i desitjaria viure mil anys per fer-los realitat. Estava reunint notes i articles per crear un llibre que ampliaria Evocació de Roselló-Pòrcel i altres proses. S’hauria titulat Ocnos i el parat esglai.
Desitjava materialitzar un tom sobre personatges bíblics, la traducció al català del seu primer llibre Israel, publicat amb només setze anys. També volia enllestir unes històries titulades Les ombres. Pensava començar la seva gran novel•la que havia de dur el nom de La roda del temps...
Pocs mesos abans de morir intervingué al programa Identitats de Josep M. Espinàs a TV3.
L’any 1984 és nomenat membre de la Reial Acaddèmia de Bones Lletres. La seva salut ja era molt precària. Apareix un recull, Per a la bona gent, amb cent poemes la majoria publicats a les Obres completes.
El 19 de desembre del 1984 l’assetja una trombosi coronària, cau a la banyera. És traslladat a la clínica Quiron on es veu obligat a passar les festes de Nadal. Quan en surt l’endemà de Sant Esteve l’esperen una munió de periodistes amoïnats pel seu benestar. Ha superat la crisi però un mes i mig després recau i és ingressat a cures intensives. Millora i el condueixen a una habitació de la clínica. Passa l’estona llegint i escoltant música.
Dies després quan pretenien donar-li l’alta empitjora d’un plegat i regressa a la UVI. Se li apliquen inútilment diversos tractaments. Suporta la darrera nit vetllat per la seva germana M. Lluïsa i el seu nebot Sebastià.
La tarda del 22 de febrer de 1985 als 72 anys va fallir Salvador Espriu i Castelló. Aquell mateix dia s’instal•là una capella ardent al Palau de la Generalitat.
Lendemà es van celebrar les exèquies de cos present a l’església parroquial de Santa Maria d’Arenys de Mar tal com Espriu havia disposat.Hi ha una llegenda marítima que conta que les nits d’estiu l’ànima immortal del poeta juga a tocar i a parar de la mà de la seva estimada mare a l’immens jardí de la Finca de Viladrau entre els caminois dels preciosos rosers que l’Escolàstica cultivava. Algunes ancianes del poble asseguren que si pares atenció pots distingir les alegres riallades de mare i fill i que els lladrucs d’en Kazan i en Bari, els amorosos gossets, els agombolen mentre Salvador canta alegrement, però entre ironies trapelles, l’Assaig de Càntic en el Temple.
___________________________________________________
CARLES SABATER
Va sortir a la conversa quan un agosarat improvisà davant del mar, guitarra en mà, una versió acústica del “Boig per tu”. Érem en una trobada excursionista a Tarragona conversant amb diferents membres de l’Associació d’artistes dels Països Catalans: “Algunes persones no haurien de morir mai”. Tothom hi va estar d’acord, hi ha artistes, músics, cantants, etc, que haurien de viure eternament, i és clar que ho assoleixen a través del seu llegat cultural...
No vull parlar de la mort d’en Carles Sabater perquè és massa dur, quelcom que no es pot pair per més que transcorrin els segles. Senzillament vull parlar de la seva vida, de la seva obra, de la seva música, del que el commovia i del que l’apassionava. De l’home, del noi, d’aquell cantant que ens va robar el cor a molts catalans a través del seu carisma melòdic, de les seves immortals cançons. Un àngel de veu encisadora.
En Carles Sabater va néixer a Barcelona el 21 de setembre del 1962. La música i l’art teatral el van seduir de ben jovenet però la timidesa el privava d’anar més enllà. L’institut del teatre li esperonà les ànsies de ser actor i quan pujava a l’escenari quedaven palesos els seus dots interpretatius.
Va treballar al costat d’en Flotats brillant amb llum pròpia a Una jornada particular i a Cyrano de Bergerac. Participà en diverses pel·lícules i sèries de televisió encara que es troben a faltar papers importants de protagonista on de ben segur hauria desenvolupat magistralment el seu talent com actor. Recordo amb emoció l’any 1993 el musical “Tots dos”, on en Carles desplegà un sense fi de matisos interpretatius dignes d’un geni, al costat de l’Àngels Gonyalons. Què puc dir de Sau que vosaltres no sapigueu abundosament?
Tot va començar el segle passat..., sembla que faci una eternitat i alhora un instant. Als anys 80 i 90, en Carles i el seu company Pep ens varen prendre el seny en presentar-se davant del públic com a estrelles del rock català. “Només ho faig per tu”, “Glòria”, “Poemes i promeses”, i tantes d’altres cançons impossibles d’oblidar que varen marcar una època emplenant-la de frescor. Cal destacar “Fes el que vulguis”, amb una lletra brillant, del “Junts de nou per primer cop”, on com acostuma a fer, el Carles ens enamora amb el seu màgic estil i aquella veu de bellesa melosa.
Segons conta una llegenda d’alta muntanya, en Carles l’any 1975, a l’edat de 12 anys, una nit d’estiu de lluna plena davant les platejades ones del mar de Llançà va esclatar a cantar a ple pulmó “Let it be” dels Beatles. D’un plegat del fons marí sorgí un cor de sirenes que li bressolaren els càntics fins a l’albada metamorfosant-se davant dels seus ulls en estels d’argent que volaren cap a la lluna per fer-li companyia, i segons expliquen alguns pescadors, encara se’ls pot sentir afinant rítmicament les nits d’estiu de pleniluni.
MÉS BELL QUE LA LLUNA
Les campanades sonaren
anunciant-nos la teva mort,
repicaven amb nostàlgia
plorant l’enorme dissort.
Vas deixar-nos els cors orfes
d’esperances, d’il·lusions,
el destí un crim va cometre
en dur-te vora la mort.
L’enyor de les teves cançons
ens colpeix sovint el pit,
eres la veu més bonica,
melosa, i plena de caliu,
ningú podrà substituir-te
eres príncep per als catalans,
els catalans que t’estimàvem
i sempre t’estem estimant.
Si els teus ulls blaus es varen cloure
no alberga pas cap sentit
que encara surti la lluna,
ni que hi hagi estels a la nit
i el sol somrigui a les prades
o que algú altre s’oblidi de tu.
ÀNGELS ARGUIÑARENA
Del llibre de poesia La Vall de l’Enyor (2008)
